Costa de Llucmajor
Cala Pi – Cap Blanc – Cala Pi
Durada: 4 h – 10,9 km – Fàcil
Una altra excel·lent excursió a peu per la costa de Llucmajor que alhora ens permet gaudir de la flora i fauna del lloc. Gavines, corbs marins, tords, sargantanes, potser bernats pescaires i altres aus migratòries, el blauet… tots poden ser observats a la zona. També hi trobarem moltes varietats de plantes com el romaní, farigola silvestre, ullastres, bruc, herba blenera, i algun que altre tamariu.
L’excursió comença baixant una llarga escala que condueix fins a la platja de Cala Pi. Hem de travessar la platja (després d’una tempesta potser haurem de creuar damunt de fustes, ja que aquesta estreta cala també és susceptible de perdre part de la seva sorra quan hi ha mala mar) i passarem davant les cases dels pescadors fins a la darrera caseta, on girarem a la dreta per pujar al seu terrat. Aquí hi trobarem uns senzills esglaons que pugen pel penya-segat.
Un cop a dalt, convé marcar el lloc, ja que aquest punt sol ser difícil de reconèixer a la tornada. Continuarem ara cap a l’esquerra per seguir el sender que voreja el penya-segat.
El nostre camí aviat baixa i puja per un petit barranc abans de travessar una paret de pedra antiga. Un cop passada, és un bon moment per girar-se i mirar enrere per veure la bellesa de Cala Pi, tot i que el seu encant original ha estat en part minvat els darrers anys per la construcció. Seguirem entre arbusts aromàtics i, a mesura que avancem, s’obriran vistes immillorables sobre la torre de defensa de Cala Pi, situada prop de la mar a l’altra banda de la cala.
Degut al fet que Cala Pi és estreta i situada entre penya-segats, cosa que feia el desembarcament complicat i difícil, aquesta va ser la darrera torre construïda a la costa de Llucmajor. Les obres de construcció de la torre actual van concloure l’any 1663 i Joan Pons en fou el mestre d’obres. La torre està situada a 19,5 metres sobre el nivell de la mar, i s’alça sobre una base troncocònica de 9,95 metres. La part superior té un diàmetre de 8 metres a la seva terrassa. L’alçada és de 10,20 metres. Està construïda amb pedres lligades amb morter i s’accedia al portal amb una escala de corda. El portal és d’arc de mig punt fet amb pedra arenisca, poc freqüent en la construcció de torres de defensa. Actualment es troba desproveïda del matacà del portal i del porxo de la terrassa. Cap a l’any 1970, la torre fou restaurada pels seus propietaris segons el projecte de l’arquitecte Antoni Alomar. Seguirem cap a l’esquerra i als 20 min, just abans d’un grup de pins, trobarem un ample camí que voreja Cala Beltran. Diversos senders s’entrellacen al voltant d’aquesta bella cala, les aigües cristal·lines de la qual ens conviden a refrescar-nos amb un bany — però no quan la mar està brava, ja que en absolut és recomanable nedar-hi, degut a la força de les ones entre les estretes parets rocoses. Vorejant la cala pel camí arribarem a l’altra banda, a la Punta Capocorp (30 min) amb magnífiques vistes sobre la costa.
Continuarem ara per damunt dels penya-segats, acaronats per la brisa marina, veient com els corbs marins s’enfonsen a la mar a la recerca de peix. Mentrestant, l’Illa de Cabrera a la nostra esquerra ens sembla un lloc màgic flotant sobre una mar d’un blau intens. La ruta, ara sense camí marcat, segueix entre les roques i algun que altre bassal salat. Es tracta de caminar pels diferents nivells rocosos, on veurem increïbles formacions amb diverses tonalitats esculpides pel mar i el vent. En arribar al punt on dos tamarius solitaris fan ombra a uns bassals d’aigua, és hora de pujar a un altre nivell per poder continuar. Aviat apareixerà el sender que envolta Cala Carril i que segueix per damunt dels alts penya-segats. Després travessarem una altra paret de pedra. No trigareu a arribar al clos que tanca la zona del Cap Blanc, antigament zona militar, on veurem un cartell amb el text “Zona Militar. Stop”. Continuarem recte cap a la torre a la qual arribarem en pocs minuts.
La Torre de Defensa de Cap Blanc es troba en una situació estratègica immillorable ja que domina tota la costa sud de l’illa així com l’arxipèlag de Cabrera. Fou construïda per Antoni Genovard, picapedrer de Sineu, l’any 1579. Com totes les torres d’aquest tipus, la seva base s’aixeca sense fonaments sobre una gruixuda i massissa base cònica, i a partir d’ella cap amunt té forma cilíndrica. Té 10 metres d’alçada i 4,3 metres d’amplària a la seva part més alta. Al portal s’hi accedia per una escala de corda, ara de ferro. A l’interior hi havia un armari i un foc a terra. La terrassa de la torre era circular, i antigament estava coberta per un porxo. Fou restaurada fa uns 50 anys. Uns metres més endavant veurem el Far de Cap Blanc (zona restringida) dalt del penya-segat. El nom de far prové de l’illa egípcia de “Pharos” a la Mediterrània, prop d’Alexandria. Els egipcis construïren una gran torre amb foc al seu capdamunt, que guiava els vaixells cap al port d’Alexandria, ja que era visible des de molt lluny. Avui dia a aquestes torres situades prop de la mar i amb la mateixa funció (ajudar i guiar els navegants) se’ls diu fars. Els fars de Mallorca, a excepció del de Porto Pi, foren construïts durant el regnat d’Isabel II, és a dir, durant la segona meitat del segle XIX. Això fou degut al gran interès del seu govern per la navegació marítima i a l’existència de mitjans tècnics que afavoriren la seva eficàcia. Els mecanismes de l’aparell rotatori ja eren coneguts des de feia més d’un segle, però no així el sistema òptic. El combustible era oli i es requeria que la font de llum tengués força intensitat. Fou gràcies a Augustin Fresnel (1788–1827), físic francès, que s’aconseguí un sistema mitjançant lents i miralls que emetia una llum intensa i constant. Les maquinàries dels fars mallorquins foren encarregades a òptics francesos.
El far de Cap Blanc fou construït l’any 1863, té un abast de 15 milles nàutiques (28 km) i fa 12 metres d’alçada. Des de la torre de defensa, tornarem a Cala Pi pel mateix camí, gaudint de les diferents vistes en la tornada, entre les quals destaca l’enorme cova anomenada ‘Cova dels Ossos’, i moltes altres més petites – però, anem alerta en acostar-nos a la vora d’aquests abruptes escarpaments! Tornarem a ser a Cala Pi després de 4 h d’excursió.
NOTA: La zona en què ens trobam era coneguda com una de les més actives de Mallorca en la pràctica del contraban. L’origen del material eren els ports de Marsella, Gènova i el litoral del Magrib. El tabac era l’article de contraban per excel·lència. El contraban comptava amb una estructura molt sòlida des de la noblesa, que el finançava, passant pels patrons que transportaven la mercaderia, arribant als pagesos que l’ocultaven en amagatalls i el distribuïen. Els contrabandistes eren encoberts per la població, i aquesta pràctica els proporcionava feina ben remunerada i productes a bon preu. Fins a 1939 el cos de carrabiners era l’encarregat de perseguir els contrabandistes, sent freqüent el suborn perquè la mercaderia fos desembarcada i distribuïda. Als anys posteriors, es va incrementar el contraban d’aliments com el sucre, farina, cafè i altres productes necessaris per a la població de la postguerra.
