Sant Miquel

Llucmajor

La primera església es va construir al segle XIV i va ser derruïda per la construcció actual. Era un recinte de planta única amb capelles laterals i d’aquesta església només conservem: una rosassa, que està situat en el mur occidental del temple actual, una línia d’arrencada d’un arc i dos capitells.

La construcció de l’església actual va començar en 1784 per iniciativa del rector Evinent, i es va concloure a finals del segle XIX. La seva envergadura i grandiositat van ser causa de nombroses penúries i dificultats en la seva construcció.

Diversos projectes i directrius van fer un conjunt que va ser dirigit per diferents mestres d’obra i arquitectes, entre els quals destaquen A. Mesquida i fra Miquel de Petra, al segle XVIII, i Isidre González Velázquez i l’arquitecte Joan Sureda, al segle XIX.

L’església conserva la capella fonda barroca que es va adherir al temple anterior, tot i que, amb la nova construcció, aquesta capella fonda es va adaptar al neoclàssic eliminant els elements arquitectònics barrocs que hi havia.

Pel que fa a l’església, podem distingir dues fases constructives. De la primera, trobem el presbiteri, la zona del creuer i la portalada lateral, que ens mostra l’arrelament, encara, en els recursos del barroc classicista.

De la segona, podem parlar de la nau principal, la cúpula i el campanar, marcats per la reforma de l’arquitecte madrileny Isidre González Velázquez, de caràcter neoclàssic.

La façana principal és d’una sobrietat impressionant, mostra el rebuig de propostes que sobre ella es van plantejar, ja que s’elimina qualsevol element ornamental i s’avança un tram més del que estava previst.

La façana lateral té dos portals d’entrada i s’aixeca el campanar de cinc trams, seguint el projecte de l’arquitecte madrileny.

La planta del temple és d’una sola nau, amb creuer cupulat inscrit i capelles laterals. L’alçat interior és de tres seccions: la inferior té capelles, la intermitja combina una galeria cega amb una zona de tribuna, i la superior, per sobre de la cornisa presenta llunetes i finestrals entre les arrencades dels arcs fajons de la volta de canó .

L’església té dinou retaules, dels quals es conserven cinc d’estil barroc (de Sant Francesc Xavier (11), de Sant Diumenge (12), de Nostra Senyora del Roser (13), del Sant Crist de l’Esperança (14), de Santa Anna (20)).

Amb la construcció del nou temple va ser necessari realitzar nous retaules per decorar-lo. Aquests segueixen les directrius neoclàssiques i la majoria es van construir en la dècada de 1840. El taller artístic amb més influència durant aquest període a Mallorca, amb un pes important a Llucmajor, és el taller dels Torres, que va realitzar nombroses peces pictòriques, escultòriques i ornamentals per a la nova fàbrica.

Retaule major de Sant Miquel (1). Aquest retaule, disseny de l’arquitecte Isidre González Velázquez, imita els elements arquitectònics d’un temple clàssic. Sant Miquel al centre està flanquejat pels Sants Arcàngels Rafael i Gabriel, entre columnes dobles corínties acanalades.

A l’entablament truncat es situa l’Esperit Sant i, Ell, a l’àtic, les escultures de Sant Mateu i Sant Tomàs. Tots els retaules d’aquesta època en aquesta església segueixen la mateixa estructura, amb més o menys variants.

Retaule del Sant Crist de les Ànimes (2). Retaule d’estil neoclàssic. Dins el nínxol de llinda es troba la imatge barroca titular. És articulada i s’utilitza per a la representació del Davallament per Setmana Santa. Es tracta d’una representació religiosa, que prové del teatre medieval.

Retaule de Sant Sebastià (3). És de la mateixa estructura que el retaule anterior. En aquest cas, el nínxol central és d’arc de mig punt, on es situa la imatge de Sant Sebastià i per sota d’ella la seva relíquia, traslladada de l’església de Montuïri en el 1681. Sant Sebastià és patró de Palma i és el protector contra la pesta.

Retaule de la Santíssima Trinitat (4). Va ser traslladat del seu emplaçament original (avui capella del Sagrat Cor de Jesús) a l’actual a principis del segle XX, la qual cosa va provocar una certa reestructuració. El motiu central del retaule és pictòric i representa la coronació de Maria per la Santíssima Trinitat.

Retaule del Nom de Jesús (5). La desaparició del nínxol central, típic en els altres retaules, ha donat lloc a un motiu pictòric. A la predel·la i dins d’una fornícula podem veure una imatge del Nen Jesús.

Retaule de la Mare de Déu de Lourdes (6). Les línies formals d’aquest retaule són una imitació del rococó. Alguns dels seus trets formals, cromàtics i decoratius, els podem trobar a Llucmajor com un apèndix de l’època barroca, en la decoració de les motllures dels portals interiors de la Casa Rectoral i dels del presbiteri i, en general, de tots els elements decoratius de l’església del Santuari de la Mare de Déu de Gràcia, encare que en algunes zones d’aquesta església hagin desaparegut a causa sa de la restauració soferta a principis de la dècada de 1990.

Retaule de Sant Josep (7). És un retaule d’obra i segueix l’estructura clàssica habitual, amb nínxol central d’arc carpanell i imatge del segle XIX.

Retaule del Sagrat Cor de Jesús (8). Construït a principis del segle XX, presenta la imatge del Cor de Jesús dins d’un baldaquí cupulat i acompanyat d’escultures d’àngels. A l’interior, en una semi cripta, hi ha la figura morta de Santa Càndida, patrona de Llucmajor.

Retaule de Santa Llúcia (9). Aquest retaule, igual que el de l’Immaculat Cor de Maria, està incrustat en el mur dins d’un arc de mig punt sobre pilastres. A la fornícula es pot observar la imatge de Santa Llúcia, martiritzada al s. IV.

Retaule de l’Immaculat Cor de Maria (10). Aquest retaule, igual que l’anterior, es troba a l’espai que connecta la nau principal amb la capella fonda barroca de l’anterior església. L’obra, molt senzilla, va ser conclosa en 1843.

Retaule de Sant Francesc Xavier (11). Retaule d’estil barroc en què apreciem l’abandonament de la barroquització, que trobarem en altres retaules d’aquest mateix estil artístic, ja que presenta unes línies més clàssiques i una disminució dels motius ornamentals.

Retaule de Sant Diumenge (12). Retaule d’estil barroc. És del segle XVIII i presenta una iconografia dominica (Sant Tomàs d’Aquino i Sant Vicent Ferrer en els laterals). La manca d’estuc deixa veure les faccions de la fusta tallada del retaule. Al centre de la predel·la s’obre una fornícula amb la imatge de Sant Joan Baptista, inserida en el segle XIX seguint el corrent neoclàssic.

Retaule de Nostra Senyora del Roser (13). Es tracta d’un retaule d’estil barroc de 1651, segurament realitzat poc després de la construcció de la capella, que data de la mateixa època. Tot el retaule té una profusió d’elements arquitectònics decoratius propis de l’època. Va ser objecte d’una restauració el 2001, que li va tornar el seu aspecte original obrint el nínxol de l’àtic, que havia estat amagat per una pintura al segle XIX.

Retaule del Sant Crist de l’Esperança (14). Retaule d’estil barroc. La imatge del Sant Crist de l’Esperança, de finals del segle XVI, pertany a la devoció de la Sang implantada a partir de 1552 a Palma, des d’on es va estendre a altres localitats de l’illa. Aquests Cristos comparteixen els mateixos trets formals. A l’àtic veiem la pintura del segle XVI de la Verge de l’Esperança dins d’una composició renaixentista tant per les línies de perspectiva marcades per la taulelleria com pel marc clàssic del fons.

Retaule de Santa Catalina Thomàs (15). Aquesta capella, que abans allotjava les relíquies de Santa Càndida, es va reestructurar a principis del segle XX i va canviar de titular. A diferència de les altres, aquesta es representa amb un retaule sobre el mur. Destaca el quadre central de Santa Catalina i sota hi ha una fornícula amb una talla de la Mare de Déu de la Lactància. En els últims anys s’ha volgut dedicar aquesta capella als beats mallorquins incorporant els quadres de Ramon Llull, sor Francinaina Cirer i sor Maria dels Àngels Ginard Martí.

Retaule de Nostra Senyora de la Pietat (16). Va ser un dels últims retaules d’aquesta església a ser construïts. Mostra una influència derivada dels retaules barrocs classicistes del segle XVIII. La Pietat va ser restaurada a principis del segle XX per adequar-la al nou espai. A més, tan iconogràficament com estilísticament, fa pensar en el seu origen barroc.

Pila Baptismal (17). Pila en forma de copa i tancada per una piràmide de fusta i coronada per una creu de ferro. Està tancada per un reixat de ferro.

Junt amb la pila baptismal, hi ha l’escala de caragol que dóna accés, primer, al cor i després de pujar 119 esglaons arribarem al campanar. Allà trobem tres campanes: la major (1788), la mitjana (1647) i la petita i més antiga (1643) .

Retaule de Sant Isidre (18). A part dels panells ceràmics laterals del mateix origen que els de la capella de Sant Antoni, destaquen les dues fornícules centrals superposades. La imatge barroca inferior representa el titular de la capella, mentre que la superior és una talla gòtica de la Mare de Déu, popularment coneguda com de la Candelera.

Retaule de Sant Antoni (19). És una de les poques capelles amb decoració ceràmica sobre el mur, una ceràmica d’origen valencià de la segona meitat del segle XIX. El patronatge d’aquesta capella es deu a la devoció al Sant i al seva confraria, de gran importància a la ciutat de Llucmajor fins a finals del segle XIX.

A l’interior de l’església podem trobar les intervencions de la confraria a la creu de tau de la rosassa central i en l’execució del cancell eclesial.

Retaule de Santa Anna (20). Retaule d’estil barroc, del segle XVIII, està dedicat a la mare de Maria, amb tot un seguit d’iconografies que fan referència a la Santa. Sembla que va ser motiu d’una readaptació posterior. En un inventari es descriu amb un nínxol central amb una imatge de la Mare de Déu, fet que explicaria la falta d’unitat actual a la zona de la predel·la al carrer central.

LA MÚSICA A L’ESGLÉSIA (21)

L’art no només és material sinó també immaterial, com la poesia, la literatura o la música. Qualsevol església té una part important dedicada a la música: llibres de cor, goigs, cant de la Sibil·la, instruments musicals … L’església anterior ja tenia un cor, construït el 1594, i l’actual va seguir amb el costum de situar-lo en alçat en l’últim tram de la nau. Ara bé, entre els instruments musicals d’una església l’orgue és, sens dubte, l’instrument magne. A Llucmajor l’origen de la música organística es remunta a 1414, any en què consta la construcció d’un orgue per l’orguener Pere Granyera, tipologia musical que a partir de llavors i fins a l’actualitat se sentirà al temple de Llucmajor. En 1549 el vell orgue va ser refet i ampliat per l’orguener Gaspar Roig.

La nova fàbrica també va afectar el vell instrument, ja que a finals del segle XIX es va construir una balconada on es va col·locar provisionalment. El 1912 es va construir definitivament la balconada actual. L’orgue històric de la parròquia prové del que va construir l’orguener suís Ludwig Scherrer el 1804 per a l’església de Santa Eulàlia de Palma, el qual, desmuntat a principis del segle XX, es va muntar de nou en el lloc actual juntament amb les parts de l’orgue parroquial antic.

La façana va ser dissenyada pel clergue local Miquel Salvà. És un orgue format per parts tipològiques de l’escola clàssica mallorquina i parts d’origen europeu. L’instrument és de caràcter barroc, de tres teclats. Va ser restaurat el 1984 per l’alemany Gerhard Grenzing.

EL MUSEU DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT MIQUEL

El museu es va crear el 2004 per conservar i exposar els objectes artístics que ha acumulat la Parròquia durant els seus 750 anys d’existència. El museu consta de set sales, i cada sala està dedicada a una temàtica específica: art gòtic, els projectes de la fàbrica de l’església, dues sales d’orfebreria, dues sagristies i l’última, dedicada a l’art tèxtil. El museu s’inicia a la casa Rectoral, influïda per la tipologia pròpia de les cases senyorials barroques de Palma, construïda al segle XVIII. Destaquen l’escut d’armes de la façana i, a l’interior, la balconada, l’escala i el sistema d’arcs i de cobertes que imita els patis interiors de Palma.

Sala 1. Art gòtic

La primitiva església gòtica posseïa retaules i pintures medievals. De tot això, només queda la petita mostra que trobem en aquesta sala.

Destaquen:

• Restes del retaule de Sant Pere i Sant Esteve de Gabriel Mòger (1416)
• Taula de Sant Abdó i Sant Senén
• Sagrari gòtic (segle XV)
• Col·lecció d’enteixinat mudèjar

Sala 2. del gòtic al neoclàsic

En aquest corredor de la sagristia trobem una mostra dels projectes de la construcció i reforma de l’església neoclàssica actual:

• Facsímil de la fundació de la parròquia de Sant Miquel (segle XIV)
• Plans de la reforma i decoració d’Isidro González Velázquez (1813)
• Plans de reforç de murs i disseny de la façana (segle XIX)

Sala 3. Orfebreria

Antigament es recol·lectaven les donacions amb plats de llautó. Aquestes donacions anaven destinades a la devoció d’alguns sants, per la qual cosa es col·locaven petites estàtues del sant sobre el plat.

Per altra banda, els denominats ploms, petites monedes amb l’escut de la Parròquia i de Llucmajor, servien com a moneda d’intercanvi entre els cercles parroquials.

Sala 4. Capella privada. Orfebreria

La capella privada va ser construïda al segle XIX, potser a causa de l’exclaustració soferta en aquell segle i la necessitat de nous espais. Avui alberga l’orfebreria de l’església. Per a les diferents celebracions religioses s’utilitzaven i s’utilitzen objectes fabricats amb materials preciosos: plata, llautó, …

Podem contemplar:

• Copó gòtic (segle XV)
• Sagrari barroc de l’Escola dels Oms (1626)
• Creu processional (1685)
• Reliquiari barroc (segle XVIII)
• Custòdia Major (1764)
• Veracruz (segle XIX)
• Custòdia neogòtica (segle XX)

Sala 5. Sagristia

La sagristia dóna accés al transsepte del temple. Conté els elements típics d’un recinte annex a una església.

Destaquen:

• Crist ressuscitat (1654)
• Cancel de Sant Miquel (segle (XVII)
• Volta guerxa amb nervis estriats helicoïdals (1796)
• Mapa del terme de Llucmajor (segle XIX)

Sala 6. Sagristia Major

Es va construir el 1702 i és la que s’utilitza actualment. Les dues sagristies segueixen la mateixa tipologia de volta guerxa amb nervis i columnes estriades helicoidals.

Destaquen:

• Arquibancs medievals (segle XVI)
• Còmodes (segle XVIII)
• Làpides sepulcrals (segle XVIII)
• Pintures a l’ oli dels clergues il·lustres de la Parroquia

Sala 7. Vella Sagristia

Juntament amb la capella del Roser és la zona més antiga de la Parròquia (segle XVII). Destaquen els querubins incrustats en els murs on arrenca la volta de arista.

Fou objecte de reformes posteriors que la van fer més curta, durant les quals es van obrir finestres i es va construir el rentamans. Algunes reformes van seguir les directrius marcades en la planimetria de l’arquitecte Isidre González Velázquez al segle XIX. En aquesta sala observem una mostra de teixits litúrgics: casulles, dalmàtiques, capes pluvials, …