La primera església es construí al segle XIV i fou enderrocada per l’actual edificació. Era un recinte de planta única amb capelles laterals i d’aquesta església només conservam: un rosetó, que està situat al mur occidental del temple actual, una línia d’arrencada d’un arc i dos capitells.
La construcció de l’església actual començà el 1784 per iniciativa del rector Evinent, i conclogué a finals del segle XIX. La seva envergadura i grandiositat foren causa de nombroses penúries i dificultats en la seva edificació.
Diversos projectes i directrius conformaren un conjunt que fou dirigit per diferents mestres d’obra i arquitectes, entre els quals destaquen A. Mesquida i frare Miquel de Petra al segle XVIII, i Isidro González Velázquez i l’arquitecte Joan Sureda al segle XIX.
L’església conserva la capella fonda barroca que s’adherí al temple anterior, encara que, amb la nova construcció, aquesta capella fonda s’adaptà al neoclàssic eliminant els elements arquitectònics barrocs que posseïa.
Referent a l’església, podem distingir dues fases constructives. De la primera trobam el presbiteri, la zona del creuer i la portalada lateral, que ens mostra l’arrelament, encara, en els recursos del barroc clasicista.
De la segona podem parlar de la nau principal, la cúpula i el campanar, marcats per la reforma de l’arquitecte madrileny Isidro González Velázquez, de caràcter neoclàssic.
La façana principal és d’una sobrietat impressionant, mostra el rebuig de les propostes que sobre ella es plantejaren, ja que s’elimina qualsevol element ornamental i s’avança un tram més del que s’havia previst.
La façana lateral té dos portals d’entrada i s’alça el campanar de cinc trams, seguint el projecte de l’arquitecte madrileny.
La planta del temple és d’una sola nau, amb creuer cupulat inscrit i capelles laterals. L’alçat interior és de tres seccions: la inferior té capelles, la mitjana combina una galeria cega amb una zona de tribuna, i la superior, per damunt de la cornisa, presenta lunetes i finestrals entre les arrencades dels arcs fajons de la volta de canó.
L’església té dinou retaules, dels quals es conserven cinc d’estil barroc (de Sant Francesc Xavier (11), de Sant Domingo (12), de la Mare de Déu del Rosari (13), del Sant Crist de l’Esperança (14), de Santa Anna (20)).
Amb la construcció del nou temple calgué fer nous retaules per decorar‑lo. Aquests segueixen les directrius neoclàssiques i la majoria es construïren a la dècada de 1840. El taller artístic amb més influència durant aquest període a Mallorca, amb un pes important a Llucmajor, és el taller dels Torres, que realitzà nombroses peces pictòriques, escultòriques i ornamentals per a la nova fàbrica.
Retaule major de Sant Miquel (1). Aquest retaule, disseny de l’arquitecte Isidro González Velázquez, imita els elements arquitectònics d’un temple clàssic. Sant Miquel al centre està flanquejat pels Sants Arcàngels Rafael i Gabriel, entre columnes dobles corínties canalades. A l’entaulament truncat s’hi situa l’Esperit Sant i, sobre ell, a l’àtic, les escultures de Sant Mateu i Sant Tomàs. Tots els retaules d’aquesta època en aquesta església segueixen la mateixa estructura, amb més o menys variants.
Retaule del Sant Crist de les Ànimes (2). Retaule d’estil neoclàssic. Dins el nínxol adintellat hi ha la imatge barroca titular. És articulat i s’utilitza per a la representació del Descens a la Setmana Santa. És una representació religiosa, que prové del teatre medieval.
Retaule de Sant Sebastià (3). Té la mateixa estructura que el retaule anterior. En aquest cas, el nínxol central és d’arc de mig punt, on es troba la imatge de Sant Sebastià i, a sota, la seva relíquia, traslladada de l’església de Montuïri el 1681. Sant Sebastià és patró de Palma i protector contra la pesta.
Retaule de la Santíssima Trinitat (4). Fou traslladat del seu emplaçament original (avui capella del Sagrat Cor de Jesús) a l’actual a principis del segle XX, fet que provocà certa reestructuració. El motiu central del retaule és pictòric i representa la coronació de Maria per la Santíssima Trinitat.
Retaule del Nom de Jesús (5). La desaparició del nínxol central, típic dels altres retaules, ha donat lloc a un motiu pictòric. A la predel·la, dins una hornacina, podem veure una imatge del Nen Jesús.
Retaule de la Mare de Déu de Lourdes (6). Les línies formals d’aquest retaule són una imitació del rococó. Alguns dels seus trets formals, cromàtics i decoratius, els podem trobar a Llucmajor com a apèndix de l’època barroca, a la decoració de les moldures dels portals interiors de la Casa Rectoral i dels del presbiteri i, en general, de tots els elements decoratius de l’església del Santuari de la Mare de Déu de Gràcia, encara que en algunes zones d’aquesta església hagin desaparegut a causa de la restauració soferta a principis de la dècada de 1990.
Retaule de Sant Josep (7). És un retaule d’obra i segueix l’estructura clàssica habitual, amb nínxol central d’arc carpanel i imatge del segle XIX.
Retaule del Sagrat Cor de Jesús (8). Construït a principis del segle XX, presenta la imatge del Cor de Jesús dins un baldaquí cupulat i acompanyat d’escultures d’àngels. A l’interior, en una semicripta, hi ha la figura iacenta de Santa Càndida, patrona de Llucmajor.
Retaule de Santa Llúcia (9). Aquest retaule, igual que el de l’Immaculat Cor de Maria, està incrustat al mur dins un arc de mig punt sobre pilastres. A la hornacina es pot observar la imatge de Santa Llúcia, martiritzada al segle IV.
Retaule de l’Immaculat Cor de Maria (10). Aquest retaule, igual que l’anterior, es troba en l’espai que connecta la nau principal amb la capella fonda barroca de l’anterior església. L’obra, molt senzilla, fou conclosa el 1843.
Retaule de Sant Francesc Xavier (11). Retaule d’estil barroc en què s’aprecia l’abandonament de la barroquització, que trobarem en altres retaules d’aquest mateix estil artístic, ja que presenta línies més clàssiques i una disminució dels motius ornamentals.
Retaule de Sant Domingo (12). Retaule d’estil barroc. És del segle XVIII i presenta una iconografia dominicana (Sant Tomàs d’Aquino i Sant Vicenç Ferrer als laterals). La manca d’estuc deixa veure les faccions de la fusta tallada del retaule. Al centre de la predel·la s’obre una hornacina amb la imatge de Sant Joan Baptista, inserida al segle XIX seguint la corrent neoclàssica.
Retaule de la Mare de Déu del Rosari (13). Es tracta d’un retaule d’estil barroc de 1651, segurament realitzat poc després de la construcció de la capella, que data de la mateixa època. Tot el retaule posseeix una profusió d’elements arquitectònics decoratius propis de l’època. Fou objecte d’una restauració el 2001, que li digué l’aspecte original obrint el nínxol de l’àtic, que havia estat ocult per una pintura al segle XIX.
Retaule del Sant Crist de l’Esperança (14). Retaule d’estil barroc. La imatge del Sant Crist de l’Esperança, de finals del segle XVI, pertany a la devoció de la Sang implantada a partir del 1552 a Palma, des d’on s’estengué a altres localitats de l’illa. Aquests Cristos comparteixen els mateixos trets formals. A l’àtic veim la pintura del segle XVI de la Mare de Déu de l’Esperança dins una composició renaixentista tant per les línies de perspectiva marcades per l’azulejeria com pel marc clàssic de fons.
Retaule de Santa Catalina Thomàs (15). Aquesta capella, que abans allotjava les relíquies de Santa Càndida, es reestructurà a principis del segle XX i canvià de titular. A diferència de les altres, aquesta es representa amb un retaule sobre el mur. Destaquen el quadre central de Santa Catalina i a sota hi ha una hornacina amb una talla de la Mare de Déu de la Lactància. En els darrers anys s’ha volgut dedicar aquesta capella als beats mallorquins incorporant-hi els quadres de Ramon Llull, sor Francinaina Cirer i sor Maria dels Àngels Ginard Martí.
Retaule de la Mare de Déu de la Pietat (16). Fou un dels darrers retaules d’aquesta església en ser construïts. Mostra una influència derivada dels retaules barrocs clasicistes del segle XVIII. La Pietat fou restaurada a principis del segle XX per adequar-la al nou espai. A més, tant iconogràficament com estilísticament, fa pensar en el seu origen barroc.
Pila baptismal (17). Pila en forma de copa i tancada per una piràmide de fusta i coronada per una creu de ferro. Està tancada per una reixa de ferro.
Al costat de la pila baptismal hi ha l’escala de cargol que dóna accés primer al cor i, després de pujar 119 graons, arribam al campanar. Allà hi trobam tres campanes: la major (1788), la mitjana (1647) i la petita i més antiga (1643).
Retaule de Sant Isidre (18). A part dels panells ceràmics laterals del mateix origen que els de la capella de Sant Antoni, destaquen les dues hornacines centrals superposades. La imatge barroca inferior representa el titular de la capella, mentre que la superior és una talla gòtica de la Mare de Déu, popularment coneguda com La Candelària.
Retaule de Sant Antoni (19). És una de les poques capelles amb decoració ceràmica sobre el mur, una ceràmica d’origen valencià de la segona meitat del segle XIX. El patronatge d’aquesta capella es deu a la devoció al Sant i a la seva confraria, de gran importància a la ciutat de Llucmajor fins a finals del segle XIX. A l’interior de l’església podem trobar les intervencions de la confraria en la creu de tau del rosetó central i en l’execució del cancel eclesial.
Retaule de Santa Anna (20). Retaule d’estil barroc, del segle XVIII, està dedicat a la mare de Maria, amb tota una sèrie d’iconografies que fan referència a la Santa. Sembla que fou motiu d’una readaptació posterior. En un inventari es descriu amb un nínxol central amb una imatge de la Verge, fet que explicaria la manca d’unitat actual en la zona de la predel·la del mur central.
LA MÚSICA A L’ESGLÉSIA (21)
L’art no sols és material sinó també immaterial, com la poesia, la literatura o la música. Qualsevol església té una part important dedicada a la música: llibres de cor, goigs, cant de la Sibila, instruments musicals… L’església anterior ja tenia un cor, construït el 1594, i l’actual seguí amb la costum de situar‑lo en alçat en l’últim tram de la nau. Ara bé, entre els instruments musicals d’una església, l’òrgan és, sens dubte, l’instrument magne. A Llucmajor l’origen de la música organística es remunta al 1414, any en què consta la construcció d’un òrgan per l’organer Pere Granyera, tipologia musical que des d’aleshores i fins a l’actualitat s’ha sentit al temple de Llucmajor. El 1549 l’antic òrgan fou reformat i ampliat per l’organer Gaspar Roig.
La nova fàbrica també afectà l’antic instrument, ja que a finals del segle XIX es construí una balconada on es col·locà provisionalment. El 1912 es construí definitivament la balconada actual. L’òrgan històric de la parròquia prové del que construí l’organer suís Ludwig Scherrer el 1804 per a l’església de Santa Eulàlia de Palma, el qual, desmuntat a principis del segle XX, es muntà de nou en el lloc actual juntament amb les parts de l’antic òrgan parroquial.
La façana fou dissenyada pel clergue local Miquel Salvà. És un òrgan format per parts tipològiques de l’escola clàssica mallorquina i parts d’origen europeu. L’instrument és de caràcter barroc, de tres teclats. Fou restaurat el 1984 pel alemany Gerhard Grenzing.
EL MUSEU DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT MIQUEL
El museu es creà el 2004 per conservar i exposar els objectes artístics que ha acumulat la Parròquia durant els seus 750 anys d’existència. El museu consta de set sales, i cada sala està dedicada a una temàtica específica: art gòtic, els projectes de la fàbrica de l’església, dues sales d’orfebreria, dues sacristies i l’última, dedicada a l’art tèxtil.
El museu s’inicia a la Casa Rectoral, influïda per la tipologia pròpia de les cases senyorials barroques de Palma, construïda al segle XVIII. Destaquen l’escut d’armes de la façana i, a l’interior, la balconada, l’escala i el sistema d’arcs i cobertes que imiten els patis interiors de Palma.
Sala 1. Art gòtic
L’antiga església gòtica posseïa retaules i pintures medievals. De tot allò, només queda la petita mostra que trobam en aquesta sala. Destaquen:
– Restes del retaule de Sant Pere i Sant Esteve de Gabriel Mòger (1416)
– Taula de Sant Abdó i Sant Senén
– Sagrari gòtic (segle XV)
– Col·lecció d’ artesonat mudèjar
Sala 2. Del gòtic al neoclàssic
En aquest corredor de la sacristia trobam una mostra dels projectes de la construcció i reforma de l’església neoclàssica actual:
– Facsímil de la fundació de la parròquia de Sant Miquel (segle XIV)
– Plànols de la reforma i decoració d’Isidro González Velázquez (1813)
– Plànols de reforç de murs i disseny de la façana (segle XIX)
Sala 3. Orfebreria
Antigament es recollien les donacions amb plats de llautó. Aquestes donacions anaven destinades a la devoció d’alguns sants, per la qual cosa es col·locaven petites estàtues del sant sobre el plat. Per altra banda, els anomenats ploms, petites monedes amb l’escut de la Parròquia i de Llucmajor, servien com a moneda d’intercanvi entre els cercles parroquials.
Sala 4. Capella privada. Orfebreria
La capella privada fou construïda al segle XIX, potser a causa de l’exclaustració soferta en aquell segle i la necessitat de nous espais. Avui allotja l’orfebreria de l’església. Per a les diferents celebracions religioses s’utilitzaven i s’utilitzen objectes fabricats amb materials preciosos: plata, llautó,… Podem contemplar:
– Copó gòtic (segle XV)
– Sagrari barroc de l’Escola dels Oms (1626)
– Creu processional (1685)
– Reliquiari barroc (segle XVIII)
– Custòdia Major (1764)
– Veracruz (segle XIX)
– Custòdia neogòtica (segle XX)
Sala 5. Sacristia
La sacristia dona accés al transsepte del temple. Conté els elements típics d’un recinte annex a una església. Destaquen:
– Crist ressuscitat (1654)
– Cancel de Sant Miquel (segle XVII)
– Volta alabejada amb nervis estriats helicoidals (1796)
– Mapa del terme de Llucmajor (segle XIX)
Sala 6. Sacristia Major
Es construí el 1702 i és la que s’utilitza actualment. Les dues sacristies segueixen la mateixa tipologia de volta alabejada amb nervis i columnes estriades helicoidals. Destaquen:
– Arquibancs medievals (segle XVI)
– Còmodes (segle XVIII)
– Làpides sepulcrals (segle XVIII)
– Pintures a l’oli dels clergues il·lustres de la Parròquia
Sala 7. Vella Sacristia
Juntament amb la capella del Rosari és la zona més antiga de la Parròquia (segle XVII). Destaquen els querubins incrustats als murs allà on arrenca la volta d’arista. Fou objecte de reformes posteriors que la feren més curta, durant les quals s’obriren finestres i es construí el rentamans. Algunes reformes seguiren les directrius marcades en la planimetria de l’arquitecte Isidro González Velázquez al segle XIX. En aquesta sala observam una mostra de teixits litúrgics: casulles, dalmàtiques, capes pluvials…
