El naixement de s’Arenal de Llucmajor es podria situar aproximadament cap al 1887, a partir de dos fets importants: l’obertura d’un tram de camí públic que connectava amb el camí del Palmer, que permetia als llucmajorers arribar directament fins a la platja, i l’inici de la parcel·lació dels terrenys rústics adjacents que donà lloc als solars i horts.
L’obertura del nou camí anomenat de s’Algar es va fer, entre altres raons, per facilitar que els pagesos, que regularment venien a recollir fulles de posidònia oceànica (conegudes com algues) per aprofitar-les en l’agricultura i la ramaderia, poguessin arribar de manera més directa al mar. Al mateix temps, començava també a haver-hi interès pels banys de mar, fet que va atreure altres usuaris fins a la platja.
La parcel·lació de les grans propietats properes al mar posà les bases del desenvolupament urbanístic posterior. Tot i que els solars es vengueren a persones de diversa procedència i interessos, amb el temps s’hi establiren picapedrers que treballaven a les nombroses pedreres de marès de l’entorn. Així, la població es formà per gent que tallava pedra (trencadors), alguns pescadors, jornalers, i altres que exercien oficis complementaris o tenien casa d’estiueig.
En un petit embarcador es carregaven les barques amb el marès extret i es descarregava guix en brut procedent de l’altra banda de la badia, per ser cuit i triturat als molins de s’Arenal. Encara es conserva l’estructura d’un dels molins a la part alta del poble.
Prop de la desembocadura del torrent des Saluet, es constituí el 1952 un modest club per crear un port de pesca esportiva que, amb successives ampliacions (1969, 1982), assolí la seva fesomia actual.
Per a la població creixent de la vila s’inicià, cap al 1896, la construcció de l’església de Ntra. Sra. de la Lactància, situada damunt un turó de marès conegut com es Fossar. L’ampliació posterior (1971) amb un temple nou al davant en desfigurà la imatge original, fent desaparèixer l’escala d’accés des del camí fins a la capella antiga, tot i que se’n conserva la resta de l’edificació.
Des de 1871 es començaren a tramitar les primeres llicències per edificar cases d’estiueig. Els dissenys havien de respectar una tipologia determinada: cases de planta baixa i, com a màxim, un pis, amb porxo o terrassa davantera. Encara avui és fàcil trobar-ne exemples. El primer hotel de la zona, davant del club nàutic, el Terminus, s’inaugurà el 1916 amb 4 habitacions. El segon hotel, inaugurat el 1956, marcà l’inici de la indústria turística.
La localitat estigué comunicada per ferrocarril amb Palma i Llucmajor entre 1916 i 1964, amb la línia que arribava fins a Santanyí. També tingué connexió, del 1921 al 1941, amb un tramvia de motor de combustió que arribava des del Coll d’en Rabassa (Palma) i les vies del qual travessaven les dunes d’aquesta gran platja encara verge. Aquest tramvia era conegut com es Carrilet.
El canvi més radical arribà amb el desenvolupament turístic dels anys 60. Les pedreres, ja mecanitzades, funcionaven 24 hores per abastir material. La crisi de la indústria sabatera de Llucmajor desvià les inversions cap a la costa. La construcció d’establiments turístics, residències i habitatges per al personal de l’hostaleria transformà completament l’urbanisme de s’Arenal fins a la seva fesomia actual.
